L’espectacle del Terrazel, nascut l’any 1990, és el fruit de la iniciativa popular i del compromís col·lectiu amb la pròpia identitat. És una creació que brolla de la força del poble i que, amb el suport municipal, ha anat creixent fins a esdevenir símbol i acte central de la Festa Major. Els personatges, el bestiari, les coreografies, les músiques i tots els elements que el conformen han estat somiats i fets realitat gràcies al treball voluntari de molts veïns, majoritàriament joves, sota la guia de tècnics en arts plàstiques, música, coreografia i pirotècnia. Però més enllà de la seva bellesa escènica, el Terrazel és, sobretot, un cant a la Terra. Tot el que hi passa —el naixement del cosmos, l’aparició de la vida, els conflictes humans, la lluita entre la foscor i l’esperança— gira al voltant de Gaia, esperit viu i fecund de la natura. Ella és el cor de l’espectacle i el seu talismà, un cargol de mar, n’és el símbol més pur: recordatori que la Terra és alhora origen i destí, mare i refugi.
La primera part evoca la manifestació de la natura, del cosmos i dels astres, i l’aparició de la vida terrestre i de la humanitat. Pren la forma d’una suite teatral que beu de l’ordre ancestral dels balls dels Entremesos i de la seva música tradicional, arrelant el relat en la memòria popular. Hi compareix Gaia, l’esperit viu de la Terra, que amb la seva dansa solemne revela el seu talismà: un cargol de mar, símbol del seu poder fecund i vivificador. Ella encarna la promesa de la vida i la seva abundància. L’escena continua amb l’aparició de la humanitat primigènia, els Arcans, que es mostren intel·ligents però també conflictius, armats amb bastons que són alhora eina i arma, metàfora de la seva doble naturalesa: creadora i destructora. Darrere seu arriben les Al·legories del Paisatge —cases, conreus, les primeres petjades humanes sobre la natura— que deixen testimoni de com la Terra comença a ser transformada per la mà de l’home.
La segona part s’inicia amb la irrupció del Buscarrons, un personatge cínic i burlaner, que amb un discurs satíric desencadena la tragèdia: un incendi devastador. Amb aquest gest irresponsable, totes les forces del mal es desfermen i cauen sobre el món una rere l’altra. L’equilibri fràgil entre l’home i la natura es trenca amb l’aparició dels Llefres, capitanejats pel seu líder, el Llefrot; el monstre Malaganya, d’aspecte aterridor; i el drac Llengot, temible i poderós. Tothom fuig, la vida s’apaga, i els malvats s’abraonen sobre Gaia, robant-li el talismà que li confereix la seva força vital. Sense ell, la Terra queda nua, ferida, a mercè del caos. És aleshores quan, enmig del domini de les forces fosques, el Buscarrons, penedit, ajuda Gaia a escapar dels seus captors. Ella recupera el talismà i invoca les forces amigues: primer l’Unicorn, que amb la seva llum sagrada no és suficient per derrotar els adversaris; i després l’exèrcit radiant dels Llambrants, encapçalats pel seu Gran Llambrant. Disciplinats i tenaços fins al límit de les seves forces, els Llambrants aconsegueixen finalment la victòria sobre les tenebres i restitueixen l’equilibri trencat.
Vençut el mal, tots els personatges retornen a escena en una apoteosi final entorn de Gaia, símbol de la Terra restaurada i de l’harmonia retrobada. La festa culmina amb un castell de focs que il·lumina el cel i clou l’espectacle amb esclat majestuós, com si els astres mateixos celebressin la victòria de la vida i de la Terra. En aquest instant, el poble, el foc i la música es fonen en un únic batec, i la Terra esdevé no només l’escenari de la festa, sinó també la seva protagonista eterna, mare i font de tota existència.
A l'espectacle hi participen els següents balls:
