Acabats els Entremesos, tot el poble es torna en una foscor absoluta. Els llums s’apaguen, el silenci s’estén i, per un instant, sembla que el temps mateix s’aturi. Tothom conté l’alè, conscient que és el preludi d’un moment intens i esperat, on la nit esdevindrà protagonista. És aleshores quan comença a sonar el toc greu i vibrant dels tabals. El seu ritme constant és com un batec antic que desperta els carrers i anuncia que quelcom extraordinari està a punt de començar. Entre la foscor i la claror vacil·lant de les bengales, apareixen solemnement els caps dels Llefres i dels Llambrants: el Llefrot i el Gran Llambrant. Ambdós, enfrontats com dos guardians ancestrals, alcen les bengales que serviran per encendre el Carrer de Foc. De les seves mans sorgeix l’espurna que obrirà un espectacle de trons i resplendors: traques que esclaten amb soroll sec, sortidors que s’alcen amb pluja d’espurnes i cascades de foc que cauen com rius incandescents sobre el carrer expectant.
D’entre el fum espès i l’olor inconfusible de la pólvora, comencen a aparèixer els seus aliats, els altres Llefres i Llambrants, que avancen entre la boira de foc i es disposen enfrontats, rígids i desafiants, a banda i banda del carrer. L’ambient esdevé tens i solemne, com un escenari antic on es prepara l’enfrontament de dues forces primordials. Un cop la formació és completa, l’atenció es desplaça cap al poble que, encapçalat per Gegants, Nans i Follets, s’endinsa dins l’escenari de foc i fum. El públic, amb emoció i valentia, enfila carrer amunt travessant les espurnes i la ressonància dels tabals. És un camí de purificació i d’exaltació col·lectiva que culmina a la plaça del Terrazel, on la comunitat, unida, s’aplega per donar pas a l’esperat espectacle, l’apogeu de la jornada: l’instant en què el Terrazel mostra tota la seva esplendor i reafirma la força d’una tradició que il·lumina la comunitat i la manté unida.
En el carrer de foc hi participen els següents balls:
